Avui parlarem d’aquest
DONCS que es fa servir per tot i per tot, com si no hi hagués altre nexe
equivalent.
El nostre DONCS és el
mateix que el francès DONC o l’italià DUNQUE i amb ells coincideix en tres
significats: conseqüència, conclusió i continuïtat.
Fr.
- Dans cette école, ils enseignent deux langues, les enfants sont donc bilingues.
It.
- In questa scuola insegnano due lingue, i bambini sono dunque bilingui.
Cat. - En aquesta
escola s’ensenyen dues llengües, els nens són doncs bilingües.
També coincideix amb
el castellà PUES però cal tenir en compte que aquest nexe també té significat
de causa, mentre que el català DONCS no serveix per a expressar causa. Si
l’utilitzem per a aquest significat, estem fem un castellanisme.
Ho explicarem millor
amb uns exemples.
Conseqüència:
- Plou, doncs no anirem a la platja. (per tant, en conseqüència... etc)
- Llueve, pues no iremos a la playa. (por lo tanto, por consiguiente... etc.)
Continuïtat:
- Doncs,
com et deia, ahir vam anar a cala Teresa i....
- Pues,
como te decía, ayer fuimos a casa de Teresa y...
Conclusió:
- Així
doncs, amb aquesta intervenció es tanca l’acte.
- Así
pues, con esta intervención se cierra el acto.
Causa:
- No anirem a la platja perquè plou. (ja que, a causa de la
pluja...)
- No iremos a la playa pues llueve. (porque, ya que, a causa
de la lluvia)
En aquest cas, en
castellà també es pot fer servir PUES però en català NO es pot fer servir DONCS.
Com que la llengua
catalana conviu estretament amb la llengua castellana en el mateix territori,
és freqüent que hi hagi influències mútues. Per altra banda, la persona que té
el castellà com a primera llengua veu l’equivalència PUES-DONCS i l’aplica per
tot.
Cal estar atent a
aquestes interferències i s’ha d’evitar adoptar estructures impròpies.
Resumint: per saber si
un DONCS és correcte o no, mireu de canviar-lo pels connectors per tant i perquè. Si hi escau el primer, el DONCS
és correcte, si hi escau el segon no.
I un últim comentari,
ara respecte a la pronúncia de DONCS: la -c- no ha de sonar!
Segons Joan Coromines,
hi ha documents del 1308 en què apareix escrit DONS, cosa que vol dir que ja no
es pronunciava la -c- . Per tant, fer-ho avui dia és una ultracorrecció motivada
pel coneixement del mot escrit i acaba sent una pronúncia artificiosa. La vocal
és una O oberta en quasi tot el domini català. A les Illes es pronuncia IDÒ (i
doncs).
